Discurs de Marta Casals al concert en homenatge al mestre

M’omple de joia i emoció ser avui aquí, en aquest magnífic Palau de la Música, per recordar i honrar un gran home, el nostre estimat Pau Casals.

La seva vida va estar marcada per la història. Una vida a cavall de dos segles, que va estar lligada a algunes de les persones més influents de la seva època. En molts sentits, per la seva música i els seus ideals, va ser un personatge universal, però estimava profundament la seva terra i el seu poble català.

Els darrers deu anys de la seva vida, que són els que estem commemorant aquesta nit, van ser igual d’intensos i importants que els primers vuitanta-cinc. Recordo molt bé els esdeveniments que es van succeir entre el 1961 i el 1971 i m’agradaria compartir-ne alguns. El món es trobava en un moment molt convuls, però Casals sempre es va mantenir fidel als seus ideals de pau i dignitat humana.

Casals i U Thant es van conèixer a Nova York, quan el mestre va dirigir un concert benèfic per a l’Escola Internacional de les Nacions Unides. Ell i U Thant van seure junts a la recepció de l’ONU després del concert. Es van entendre de seguida, eren persones afins. U Thant no era molt entès en música, però era una persona molt espiritual, com també ho era Casals.

Uns mesos després, la tardor del 1970, U Thant va recordar aquella conversa i va demanar a Casals que composés un himne basat en el Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides.

M’agradaria llegir-vos la carta sencera  del Secretari General:

“Benvolgut Mestre,

Tinc el plaer de dirigir-me a vostè per demanar-li que realitzi una composició musical basada en el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides…… Espero que serveixi per a omplir una mancança de la que som molt conscients: l’absència d’un himne que directament identifiqui a les Nacions Unides.

Seria oportú que vostè hagués finalitzat la composició amb temps suficient per a ser presentada al concert del Dia de les Nacions Unides de 1971.

Amb l’expressió de la meva més alta estima i respecte.

U Thant. Secretari General de  l’ONU”

La idea va seduir Casals immediatament. Li va contestar:

“Gràcies per la vostra amable carta, que m’honora en gran manera. És amb la més gran humilitat i devoció que assumiré la responsabilitat de compondre la música per al Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. Faré tot el possible per estar a l’altura del privilegi que se m’ha encomanat, però si veig –o altres ho fan més endavant– que els resultats no són satisfactoris, em retiraré del projecte i el deixaré en mans d’algú altre. El més important és que les Nacions Unides tinguin un himne adequat… Espero amb impaciència el text per començar la composició, i que Déu m’ajudi en aquesta tasca.”

Però, quan va llegir el Preàmbul, el mestre ve veure que no hi havia manera de posar música a “institucions, resolucions, constitucions”.

Per aquest motiu es va demanar a Auden, el poeta en llengua anglesa més important del seu temps, que escrivís el poema. Si bé Auden era una generació més jove que Casals, havia viscut la mateixa història i problemes similars. Quan es va assabentar que Casals compondria la música, va acceptar de seguida.

Amb els anys, l’Himne s’ha interpretat en moltes ocasions, sobretot durant els mandats com a secretari general de U Thant, Javier Pérez de Cuellar i Kofi Annan. I ara mateix acabem d’escoltar una magnífica interpretació realitzada per aquests joves catalans, dirigits pel mestre Brotons, que hauria emocionat al mestre.

L’Himne a les Nacions Unides és una peça coral fresca, molt edificant, apassionada i commovedora. Casals tenia 94 anys quan la va compondre i 95 quan es va estrenar el 1971. No cal que els hi digui l’emoció que regnava a l’Assemblea General aquella tarda, l’han pogut copsar fa uns moments veient les imatges d’aquell moment, una emoció que potser mai s’havia sentit en aquella sala.

Ara farem un salt en el temps. Tornarem enrere, al concert interpretat deu anys abans a la Casa Blanca de Kennedy. Aquesta nit volem recuperar aquell concert de Pau Casals per recordar-ne la transcendència i reflexionar sobre un breu moment en el temps en què la música va agafar el protagonisme a la capital dels Estats Units, es va atorgar a la cultura una importància sense precedents i a Amèrica semblava que començàvem un futur més prometedor.

És difícil d’imaginar dos móns més diferents que els de Casals i Kennedy. Com Casals i U Thant, eren homes de generacions diferents, nacionalitats diferents, cultures i disciplines diferents, però tot i així creien ferventment en les mateixes coses: en la llibertat i en l’entesa entre els pobles.

Casals va encetar la relació escrivint al jove polític, amb qui, reconeixia, compartir un ideals semblants. El novembre del 1960, Casals va escriure a Kennedy:

“Em complau sumar-me als milers de persones d’arreu del món que celebren la vostra elecció com a president, com una promesa plena d’esperança per a la humanitat.”

Kennedy va respondre:

“És encoratjador que vós, que ens enlaireu els ànims amb la vostra música, trobeu que les meves paraules sobre la llibertat humana són un ‘renaixement de l’esperança’, com tan generosament ho heu expressat.”

Més tard, el 1961, Kennedy va convidar Casals a fer un concert a la Casa Blanca.

Casals, que no havia actuat als Estats Units des de feia més de 30 anys, va meditar sobre si acceptar o no la invitació de Kennedy. La seva principal esperança era que la visita a la Casa Blanca li donés l’oportunitat de parlar en privat amb el president sobre els seus ideals i preocupacions; així com, parlar de promoure el compromís amb l’art i el progrés humà que pel president era molt important.

En resposta a la invitació de Kennedy, Casals va escriure:

“Sé que el vostre objectiu es lluitar per la pau basada en la justícia, la comprensió i la llibertat… Aquests ideals sempre han estat els meus i han condicionat les decisions més importants –i les renúncies més doloroses–­ de la meva vida… Vull que la música que interpretaré per a vós i els vostres amics simbolitzi el meu sentiment profund per al poble americà i la fe i la confiança que tots tenim en vós com a líder d’un món lliure.”

Per a Casals era una qüestió de principis. Com sabem, des del començament del segle XX el mestre era conegut per la seva enèrgica oposició a les dictadures i a les restriccions de les llibertats humanes. No havia tornat a Rússia des del 1917, i a Alemanya i Itàlia des de principis dels anys trenta. L’any 1939, va renegar de la dictadura de Franco i va marxar voluntàriament a l’exili. Després, va negar-se a donar concerts amb el seu violoncel a tots el països que van reconèixer les dictadures.

Quan la gent li preguntava:

“Per què feu callar el vostre violoncel, si és la vostra veu?”,

ell sempre responia:

“Perquè algú ha de conservar la memòria.”

Les cartes que es van encreuar, entre Casals i Kennedy van donar com a fruit un esdeveniment musical que va commoure profundament i va impulsar la vida cultural dels Estats Units.

La tarda del concert, Pau Casals i el president Kennedy van tenir una reunió privada, després de la qual van abandonar junts el Despatx Oval. Casals somreia i en Kennedy el mirava ple d’admiració i afecte. Més tard, Casals em va dir:

“El president s’ha mostrat molt natural i molt planer;  molt jove i al mateix temps savi i humà.”

Tot esperant el concert,entre els presents, hi havia una conversa animada i tots comentaven el caràcter únic de l’esdeveniment. Tot això abans d’escoltar Casals.

Mai abans, que es recordés, la Casa Blanca havia acollit un grup tan distingit d’artistes i personalitats. Des dels temps del president Thomas Jefferson, entre 1801-08, no s’havia produït una celebració de les arts, la cultura i la música tan important com aquella.

Malgrat els seus vuitanta-quatre anys, Casals es va mostrar pletòric i desitjós de tocar. Recordo perfectament l’optimisme que imperava a la sala, hi havia electricitat a l’aire i tothom comprenia que aquell acte tenia, a més, una altra dimensió més enllà de la música. Era molt més que un concert.

El president Kennedy va començar parlant de la importància de les arts i després va dir:

“L’obra de tots els artistes representa un símbol de la llibertat humana, i ningú no ha fet una aportació més gran a aquesta llibertat que Pau Casals.”

Quan va començar la música, tothom escoltava embadalit. Al final, un esclat d’aplaudiments. El públic es va posar dempeus i va aclamar els músics. Enmig d’aquells aplaudiments, Casals es va acostar al president i li va dir a cau d’orella que tocaria una peça més, El Cant dels Ocells, una cançó popular catalana en record del seu país i en senyal del seu anhel de pau i llibertat.

La va tocar, com feia sempre, com si fos una pregària.

Després de la darrera nota es va fer un llarg silenci, una pausa cerimoniosa i, una vegada més, el públic va esclatar en una entusiasta ovació. Va ser un allau d’emocions, una joia compartida per tots els assistents, entre els que podem destacar els grans músics  Bernstein, Menotti, Stokowski, Copland o Ormandy.

L’únic convidat que repetia era Alice Roosevelt, que havia assistit al concert que va oferir Casals a la Casa Blanca el 1904 per a el seu pare, el president Theodore Roosevelt. I encara recordava  l’impacte que va tenir Casals en el públic!

Després, vam assistir a una recepció molt especial amb el president, la primera dama i alguns dels músics i convidats. Van ser tan amables i afectuosos amb nosaltres!!!… Persistia un ambient d’optimisme. Finalment el president va marxar per atendre uns assumptes urgents. Quan ens preparàvem per marxar, la Sra. Kennedy va insistir en acompanyar-nos. Volia tornar a veure el violoncel de Casals una vegada més. Es va agenollar, el va acariciar respectuosament dirigint-se al mestre va dir :

“Quina música més meravellosa ens ha regalat amb aquest instrument!”

I després ens va acompanyar fora  per acomiadar-nos, mentre marxàvem amb el cotxe, enmig de la fredor de la nit, es va quedar dreta al porxo de la Casa Blanca dient-nos adéu amb la mà.

No hi ha res que expressi millor el sentiment d’aquella vetllada que les paraules del president Kennedy a la carta que va escriure a Casals l’endemà del concert.

“Benvolgut mestre Casals, La Sra. Kennedy i jo mai no us podrem agrair prou el que vareu fer ahir a la nit. Vareu honrar el nostre país, la Casa Blanca i el món de la música. Hi ha molt poques vetllades inoblidables, però la d’ahir sens dubte ho serà per a tots els que van ser-hi presents.

L’embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la Sra. Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres. Va ser una vetllada que ens va fer sentir  humils i que va servir d’inspiració i d’estímul a tots els amants de la música del país.”

Avui ens reunim aquí per recordar el seu llegat, al Palau de la Música, lloc on Casals va treballar, dirigir i interpretar durant tants anys!

Aquest homenatge d’avui té un gran significat.

Hem pogut veure com Pau Casals parlava davant dels representants de totes les nacions del món dient: “I am a catalan”. Sóc català. Una expressió d’amor pel seu país i una afirmació de la seva identitat. No declara que és un músic,- ho va ser, i un dels més grans. Es declara català, fill d’una cultura, i d’una tradició mil·lenària, que estima la llibertat, la llibertat i la pau per a tots els pobles. A més de català, Casals és un ciutadà del món.

El discurs tan emotiu que hem sentit són pràcticament les seves darreres paraules en públic. Però més que les seves paraules ens quedarà per sempre l’exemple de les seves conviccions i de la seva actitud ferma en favor de la pau i de la llibertat.

Per a mi és especialment reconfortant que els cèlebres músics que rememoren aquella actuació siguin els meus amics: Miklós Perényi, András Schiff i Yuuko Shiokawa, que respecten i entenen Casals com a músic, i comparteixen l’ideal que els músics tenen una responsabilitat no només envers la música, sinó també envers la societat. Dels seus missatges, que es poden llegir en el programa, es desprèn que interpreten amb fervor, generositat d’esperit i amor.

Miklós Perényi interpretarà El Cant dels Ocells amb el mateix instrument que va tocar Casals des del 1915. És la primera vegada en molt de temps que s’escoltarà el violoncel de Casals aquí. Setanta-tres anys, per ser més exactes. La darrera vegada que Casals va tocar el seu violoncel a Barcelona va ser el 19 d’octubre del 1938, en un concert benèfic a favor del Nens víctimes de la Guerra, gairebé quan les tropes enemigues es trobaven a les portes de la nació.

Aquest preciós instrument és la veu de Casals, i ens arriba amb tota l’emoció, els records i l’esperit de Pau Casals. La seva veu serà una inspiració i viurà per sempre als nostres cors.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s